dilluns, 25 de juny del 2012

Mig segle de cooperació infructuosa?

El paradigma de l’ajuda humanitària dóna un gir i s’aposta per les relacions basades en l’intercanvi

La Kumba, de tretze anys, es prostitueix. En fa tres que va convertir-se en una de les nenes gambianes obligades per les seves famílies a vendre els seus cossos, pel que són repudiades pels del seu entorn. La Lourdes Perpiña, qui va viatjar al seu poblat com a voluntària d'una ONG, es va escandalitzar quan va conèixer el seu cas: “Entenc que és una cultura diferent, i que no pots canviar-la, però jo penso que una mica haurien d'evolucionar. Si més no, han de conèixer que poden tenir un futur diferent”.

La Lourdes és una dels milers persones que aquest any viatjaran per oferir ajuda humanitària a països en vies de desenvolupament. Ella va fer-ho durant 15 dies amb Cultivant vida. Aquesta organització està impulsada per Xavi Galindo, un català que es dedica a cultivar la llavor de l'artemisa annua al poblat de Murithabé, a Gàmbia, on s’allotja a la cabana de l'imam, respectat líder espiritual de la comunitat i client habitual de la Kumba. De l’artemisa s’extreu una infusió per la cura i la prevenció de la malària, que per ara ha estat efectiva en el 100% de pacients que s'han sotmès al tractament. A més, durant els mesos que tarda a créixer, realitza altres tasques com el condicionament de pous, que evita riscos innecessaris com que els nens hi caiguin i morin, com ja ha succeït.
Els admirables esforços d’en Xavi i de voluntaris com la Lourdes han aconseguit millorar la qualitat de vida dels habitants de Murithabé, si més no, evitant que fossin víctimes de la malària. Però no tothom està d'acord amb aquesta via d'ajuda humanitària.
Des de començaments dels anys noranta, milers de persones han pres la iniciativa de viatjar com a voluntaris a països en vies de desenvolupament sota l’organització d’ONG o excursions pròpies per realitzar la seva aportació ajudant in situ, oferint les seves mans enlloc dels seus diners. Fins i tot la Generalitat de Catalunya fomenta aquestes expedicions concedint beques a estudiants perquè viatgin a camps de solidaritat amb organitzacions com la Coordinadora d’Organitzadors de Camps de Treball Internacionals de Catalunya (COCAT). Malauradament, molts han posat en dubte la validesa d’aquesta forma de cooperació. Són les “vacances solidàries” únicament una nova manera de viatjar amb una falsa aparença de solidaritat? Interfereixen en la cultura aliena imposant maneres de fer occidentals? O són alternatives adequades per realitzar una col·laboració efectiva?

“Omple la teva motxilla de bones intencions, i desconnecta, que estàs de vacances”

Incongruències com el següent anunci de la pàgina del GENCAT justifiquen la desconfiança: “Tria un lloc i un projecte, omple la teva motxilla de bones intencions, i desconnecta, que estàs de vacances!” La lleidatana Sandra Bressolí va dur a terme un viatge d’aquest caliu amb la Generalitat. Amb 21 anys, va obtenir una beca que li pagava la meitat d’un bitllet per viatjar a Mèxic. “En aquell moment el meu objectiu prioritari no era col·laborar sinó viatjar, conèixer món, tenir experiències... Hi havia gent que directament hi anava per passar-ho bé”, assegura. Tot i així, resulta evident que aquesta mena de col·laboracions han obtingut també fruits admirables. La Lourdes, tot i que acostuma a treballar com a administrativa, a Murithabé va dedicar-se exclusivament a aplicar primers auxilis amb els coneixements obtinguts al cuidar els seus tres fills i utilitzant els medicaments bàsics que havia portat de Catalunya: vetadine, tiretes... Explica que en una ocasió va haver d’atendre un nen al qual li penjava l’extrem d’un dit. Probablement, si ells no haguessin intervingut de la precària manera que van poder, hagués mort a causa d’una infecció, ja que el remei que li van aplicar a l’hospital de Bangsang, a 20 km del poblat, no fou efectiu. Per això, la Lourdes afirma convençuda: “Hem sento satisfeta perquè he contribuït de la manera que he pogut. Tot i que només hagi salvat la vida d’un persona, ja ha valgut la pena”.

“La humanitat ha avançat perquè hem intercanviat maneres de viure...”


Tot i així, no aconsegueix convèncer el seu amic Jacinto Marqués, qui critica ferotgement els viatges solidaris. Tot recordant alguns dels seus anys de voluntariat a Bolívia, Moçambic, l’Índia o Nicaragua, amb organitzacions com les de Vicenç Ferrer o Óscar Romero, afirma que és “antiintervencionista”. Actualment, impulsa la Fundació Crisàlide, dedicada a la integració de persones amb discapacitats físiques i psíquiques. Però durant molts anys va viatjar com a cooperant, adquirint una experiència que el convertiria en un escèptic de l’ajuda humanitària tal i com la concebem avui dia. És una de les veus crítiques que s'estan alçant contra un sistema de cooperació on predominen perillosos vincles paternalistes: occident s'erigeix com un salvador que estén arreu del món la cultura correcta i civilitzada. Per això, en Jacinto opina: “Hem de fer les relacions molt més horitzontals. No podem pensar que nosaltres, els rics i els desenvolupats, anem a ensenyar com es fa tal cosa. Cadascú ha de trobar el seu model propi de desenvolupament. Tenen el mateix enginy, tot i que no els mateixos recursos”.

La Sandra, després de parlar de la seva experiència a Mèxic, ens explica que molta gent viatja pensant que canviarà la vida als d’allà on vagi, però a cada país tenen la seva cultura i sempre s’ha funcionat d’una manera determinada, ni pitjor ni millor que la nostra: “Què els vas a explicar? Són ells qui trobaran una via pròpia de millora”. Per això, igual que en Jactino, la Sandra reclama una ajuda que respecti l’autonomia i la manera de fer, de pensar i d’actuar de la població dels països receptors. Hem d’acceptar que són cultures diferents que mereixen un respecte absolut.

Així doncs, enfront els vigents “contractes de dominador a dominat”, com els anomena Jacinto, diversos activistes estan fomentant una via de relacions basades en l'enriquiment mutu. “La humanitat ha avançat perquè hem anat intercanviant maneres de viure...” assegura el fundador de Crisàlide. El professor Rafael Allepuz, president de Justícia i Pau Lleida i titular del departament d'economia Aplicada de la Universitat de Lleida, coincideix en què cal fer suport a qui ho necessita però amb la predisposició d'aprendre i assimilar allò que fan millor que nosaltres per crear relacions amb vessants d'anada i tornada: “Crec que l'actual crisi ha demostrat que no fem prou bé les coses i hem de tenir un esperit d'obertura i d'aprenentatge”.
Aquesta filosofia és la que exposa el Setem, una ONG amb l’objectiu de “sensibilitzar la nostra societat sobre les desigualtats Nord-Sud, denunciar-ne les causes i promoure transformacions personals i col·lectives per aconseguir un món més just i solidari”. Per fer-ho, organitza expedicions a camps de solidaritat repartits per Amèrica Llatina, Àfrica i Àsia. Estan organitzats per associacions locals que permeten que voluntaris d’arreu del món vagin a col·laborar-hi, sent acollits per una família autòctona, i adoptant la seva forma de treball i les seves condicions de vida. D’aquesta manera, no es viatja amb una filosofia inquisidora en què s’intenta estendre un sistema de vida i uns valors occidentals, sinó que es fomenta una convivència d’enriquiment mutu. Com exposa la Cristina Alier, organitzadora del Setem: “La idea no és anar a ensenyar. Anem d’iguals a iguals. Si hi vas amb la idea d’ajudar ja et consideres superior”. De fet, molts cooperants afirmen haver aprés més del que han aportat. Per exemple, la Sandra assegura: “Sempre he rebut més que les persones a qui he anat a conèixer. És una experiència més recomanable pels d’aquí que pels d’allà i mai he fet valoracions sobre la seva cultura. Tant la meva com la seva manera de fer tindran aspectes negatius. Ells tenen allò just i necessari però són molt més feliços que nosaltres. Estem més evolucionats? Relativament.”
A més, gràcies a aquesta relació d’enriquiment mutu, la Cristina, com altres voluntaris, ha pogut desmentir la falsa visió de que a Espanya tots nadem en luxes. Generar aquesta perspectiva errònia és un altre dels riscos de viatjar a determinats països. Tal i com explica en Jacinto, “si hi ha gent capaç de caminar dos anys seguits per creuar l’estret amb una pastera és perquè pensen en el caramel d’Occident, en part perquè els que anem allà som un reflex equívoc”. Explica que, en moltes ocasions, la gent que viatja a països en vies de desenvolupament té un nivell adquisitiu força alt i es dedica a abocar diners de forma pràcticament gratuïta, creant la visió errònia d’un Occident d’abundància desmesurada. Per això, adverteix que “cal meditar molt el projecte de vida allà” ja que podem deixar testimonis molt contraproduents.

“La solidaritat no es manifesta condemnant a dependre perpètuament de la caritat”


Un conte tradicional africà explica que si vas a un poblat sense res, de seguida la gent mostrarà la seva generositat oferint qualsevol cosa que tinguin: cocos, carn... En canvi, si arribes amb un camió ple, les mateixes persones venen a demanar fent el paper de víctima i de necessitat per rebre qualsevol cosa que els puguis donar. En Jacinto ens ho explica per fer-nos entendre que les donacions gratuïtes generen una dependència extremadament perillosa. Des de la descolonització fins als anys 80, la fam i la misèria que castiguen un altíssim percentatge de la humanitat, s'ha enfrontat des d'Occident amb donacions. Durant la dècada dels 90, els països rics van continuar principalment amb la mateixa estratègia. Però com afirma l’economista Xavier Sala i Martín, “la pobresa no es resol regalant peixos sinó ensenyant a pescar”. Cal que siguin els mateixos habitants dels països subdesenvolupats els que produeixin la seva riquesa, fenomen que passa, en primer lloc, per un millora de la seva educació.

Al seu article L’esperança d’Àfrica, Sala i Martín afirma: “La solidaritat no es manifesta condemnant els ciutadans africans a dependre perpètuament de la nostra caritat, sinó permetent que es guanyin la vida dignament, venent els fruits del seu treball en condicions d’igualtat”. Per això, molta gent com en el professor Allepuz, la Sandra o el Setem destaquen la necessitat imperiosa de trencar amb dependències vitals que fan perdre tot tipus d’autonomia.

Per altra banda, en Jacinto fa notar la natura d’arma de doble fil de moltes d’aquestes donacions: “La situació més comú és que un país dóna una quantitat de diners per cooperació internacional, i el dia que s'hi compromet, també signa els drets de pesca a les costes d'aquell país intervingut.”
El mateix succeeix quan voluntaris i cooperants endeguen projectes amb molta il·lusió i hi aboquen una gran quantitat de diners. La Sandra explica que “cada any arriba gent estrangera que comença projectes amb molta il·lusió. Però quan marxen s’abandonen perquè també se’n van l’esperit i l’impuls necessaris per dur-los a terme. A sobre, més tard els habitants d’allà reben diners per continuar amb les iniciatives, però no els inverteixen bé i esdevenen necessitats de l’almoina”. 12 anys després de la seva primera experiència com a voluntària a Mèxic, la Sandra Bressolí va endegar un projecte a Santa Cruz la Laguna, Guatemala, on va viatjar durant el mes de les seves vacances introduïda per l’Ana Sansebastián, propietària nativa de l’eco-hotel Isla Verde. Havent estudiat enginyeria agrònoma a la Universitat de Lleida, va aconseguir finançament de la universitat per a la construcció d’un viver agroforestal. Donat que aquest projecte només donaria beneficis a llarg termini, va decidir impulsar un hort de cultiu orgànic, els productes del qual venia a ressorts i hotels de la zona amb criteris d’eco-turisme. Coneixent l’esmentada dinàmica de treball, la jove assegura que va lluitar perquè les cinc dones que es van introduir en el projecte l’adoptessin com una iniciativa pròpia de la qual portessin la direcció. Afirma: “No volíem anar-hi i abocar diners, sinó que ho havien de fer ells.” Va aconseguir-ho, permetent que la Dominga i la resta d’emprenedores poguessin mantenir millor les seves llars. Així doncs, la Sandra defensa limitar-se a oferir eines, una simple ajuda a iniciatives que creguin seves.

“Sigues el canvi que vols veure reflectit en el món”


L’ajuda humanitària pateix un moment de crisi provocat per diverses causes. En primer lloc, és evident que enmig de l’actual situació econòmica, el pressupost dedicat a les donacions s’ha vist reduït dràsticament. La Coordinadora d’ONG pel Desenvolupament ataca la retallada d’un 50% a l’ajuda oficial per la cooperació. Segons la seva presidenta, Mercedes Ruiz-Giménez: “La cooperació no s’ha d’entendre com caritat en temps de bonança, sinó com un compromís ètic i de justícia social”. Per altra banda, no es poden ignorar diversos escàndols de malversació de fons. N’és un exemple el cas d’Anesvad, fins fa poc, una de les principals ONG espanyoles. El seu expresident i els directors general i financer han estat condemnats a diferents càstigs de presó per apropiació indeguda de donatius.

Però per sobre de tot, l’ajuda humanitària perilla davant el qüestionament de la seva efectivitat. Moltes personalitats asseguren que el moviment humanitari actua només sobre els efectes de la injustícia i la desigualtat, però no sobre les seves causes. Per exemple, José Luís Sampedro, escriptor, filòsof i catedràtic d’estructura econòmica, defensa que “l’ajuda en petites dosis no serveix”. Sampedro assegura que la millora dels països en vies de desenvolupament s’assoleix a través de l’educació i la redistribució de la riquesa, sense la qual no hi haurà cap acostament entre rics i pobres.

Davant aquest panorama desconcertant, on és raonable dubtar en què involucrar-se, l’aparició d’alternatives com els viatges solidaris, amb el principi bàsic d’ajudar in situ, mereix que, si més no, es valorin com una possibilitat. Per exemple, per una banda la Lourdes admet no saber si estan fent alguna cosa malament però afirma sentir-se satisfeta a l’haver contribuït de la manera que ha pogut. Mentrestant, altres entrevistats com en Jacinto, la Sandra o el professor Allepuz en criticaven riscos com la creació d’una dependència. Per això, disconformes amb aquesta via d’ajuda estan reformulant el paradigma actual de l’ajuda humanitària, cercant relacions d’intercanvi i enriquiment mutu. Així doncs, és fàcil entrar en un dilema personal al plantejar-se l’alternativa dels viatges solidaris, però resulta esperançador que tots els entrevistats intenten fer la seva aportació de la manera que els és possible.
Mentre la Lourdes participa en la venta polseres i samarretes a la festa del seu poble per finançar l’activitat del Xavi a Murithabé, ell viu en condicions tan precàries que exposa la seva pròpia salut al perill. Amb aquests gests, han aconseguit que la població d’allí no mori a causa de la malària. Per altra banda, en Jacinto concentra els seus esforços en la Fundació Crisàlide, ajudant dia a dia als del seu entorn. Fascina com en tot moment t’explica una nova idea per fomentar la integració de persones amb dificultats psíquiques o físiques. Per la seva banda, la Sandra segueix en contacte amb les guatemalenques que continuen mantenint les seves famílies gràcies al seu projecte. El Setem, des de fa 20 anys ha organitzat 4.500 estades que, segons afirma, han canviat la perspectiva i els hàbits de molts voluntaris, i ha dut a terme una important tasca de sensibilització de la desigualtat. Finalment Xavier Sala Martín, ha impulsat la Umbele Foundation, la qual arreplega diners dels països rics i ho envia als pobres per tal de proporcionar incentius a les famílies perquè els menors no abandonin els seus estudis per a treballar, entre molts altres projectes.
Per tant, tots ells contribueixen a arraconar l’escepticisme envers la nostra capacitat individual de millorar el món que ens envolta. Són l’exemple palpable de persones que no abandonen les seves ganes de col·laborar, per modests que en puguin ser els fruits, escollint diferents camins per aportar quelcom, potser ínfim, però necessari.

“El que jo faci serà insignificant, però és molt important que ho faci.”

Mohandas Gandhi