Separats per la bretxa digital? La implantació de les TIC a Alfarràs (2)

En el darrer post vam destacar la rellevància de superar la bretxa digital, la desigualtat a l'hora d'accedir a les noves tecnologies de la informació en una societat cada cop més influïda per la tecnologia. Entre les causes socials que fomenten la bretxa digital s'anomena la distància dels estils de vida "rurals"  amb la comunitat virtual. Però aquesta causa és realment vinculant per una població com Alfarràs?  

Cal allunyar-se de l’automàtica vinculació entre els termes rurals i agrari. Evidenment l’activitat agrària es realitza generalment en les zones rurals i es desmarquen d’un ús intensiu de les TIC, però en poblacions qualificades com rurals s’hi desenvolupen una multitud d’activitats d’altres sectors que sí que exploten els avantatges de les TIC. Així ho podem veure a Alfarràs, una localitat amb un teixit comercial força ampli que ofereix tot tipus de productes i serveis a les menys de 3.300 de persones que hi viuen. A més, aquesta riquesa comercial ha atret durant anys a veïns de poblacions properes, com Camporrells, Albelda, Almenar o Alguaire. Malauradament, tota aquesta activitat s'ha vist durament ressentida per la crisi econòmica: un atur de 6.208.000 persones inevitablement comporta una davallada brutal del consum. Això implica que els clients s’hàgin de repartir entre les PIMES i les grans superfícies que s'obren en grans ciutats  i que suposen una competència realment amoïnadora, com succeeix amb  MediaMarkt o Decathlon, que atreuen als ciutadans a les perifèries de la ciutat i provoquen que no visitin els centres comercials dels pobles de les rodalies. Però cada cop són més els comerciants de la localitat que exploten les xarxes socials com una eina més per fer front a aquesta competència. 

Web de La Gravera, el Celler d'Alfarràs
 que també s'ha incorporat a la xarxa.

Manuel Castells senyalava que només un 37% dels directius d'empreses i administracions públiques utilitza Internet. “La edat continua sent fonamental a l'hora d'utilitzar la xarxa, i bastants alts càrrecs són resistents al canvi tecnològic, cultural i organitzatiu que significa Internet; la jove classe professional que ha entrat de ple a la Societat de la Informació encara no ha arribat al poder”, afirmava el catedràtic en sociologia en una entrevista al respecte. Però les noves actituds que es perceben si més no a Alfarràs indiquen que cada cop s'utilitzen més xarxes socials com una eina per promocionar el negoci, i s'estan començant a utilitzar per atreure nous nínxols de mercat i captar l'atenció de possibles clients a través de la xarxa. Ja el 2011, l'Ajuntament i l'Associació de Comerciants i Empresaris d'Alfarràs va obtenir un gran èxit amb una xarrada sobre com estar present en entorns web i explotar al màxim les possibilitats de les noves tecnologies, mostrant el seus productes, preus i serveis als clients a través de la xarxa. En trobem un exemple en el perfil de Facebook de Fotografia Paquita, segons la propietària "una eina fantàstica per publicitar-se i amb la qual es pot arribar molt lluny".

Web de l'Ajuntament d'Alfarràs.

Un altre sector que comença a introduïr-se en les xarxes socials és el de les administracions públiques. En la mateixa entrevista, Manuel Castells afirmava que “existeixen molts polítics tradicionals que fan un ús molt limitat de la tecnologia i que saben molt poc de la seva importància present i futura.” En el cas d’Alfarràs, tant l’Ajuntament com l’actual alcalde no només han renovat la pàgina web del poble si no que s’han unit a Facebook. En paraules de Carlos Romero, gestor de les xarxes socials de l’Ajuntament, és "una eina per aconseguir que la informació arribi d’una manera ràpida a tots els ciutadans amb molt futur". Fins i tot la plataforma contra el nou pla Urbanístic (NO al POUM) té creat un perfil de Facebook.

Web d'Alfaventur.

Finalment, també les associacions culturals del poble, com el Grup de Teatre l’Acudit, la Banda de música Roig Tardà o l’associació esportiva Alfaventur tenen presència a Facebook o en pàgines web pròpies. Laura Alcalde, cap de comunicació de l’Acudit, afirma que “les xarxes socials han aconseguit que els usuaris que ens segueixen interactuin i convidin a la gent que no ens ha vist actuar a fer-ho. Tenim un blog on informem detalladament sobre l'activitat de l'Acudit però en realitat és via Facebook on aconseguim el suport, els comentaris i les opinions de la gent".

Per tant, observem que cada cop més alfarrasencs dedicats a activitats molt diverses s’adhereixen a la xarxa i n’exploten els seus avantatges. Així doncs, podem concloure que, si al parlar d'entorn rural ens referim a poblacions com Alfarràs, el tipus de comunitat en la que viu una persona, ja sigui rural o urbana, no és un predictor significatiu per determinar el grau d'ús d'Internet a Catalunya.

Sobre petits i grans comerciants (2): Solucions

En el penúltim post publicat vam exposar una sèrie de problemes que preocupen a petits comerciants, com els que podem trobar a Alfarràs, i als quals han de fer front per tal de seguir endevant la seva activitat comercial. Com afirmen des de GEM Catalunya, “els emprenedors juguen un paper important en la modernització del teixit econòmic i en l’establiment d’una nova estructura econòmica a Catalunya”. Així doncs, és imprescindible procurar contribuir al correcte funcionament d’aquests emprenedors, que en definitiva, són motors importants de la recuperació econòmica. Per aquest motiu, des de l’Alfarràs Digital Post aportem algunes solucions que hem deduït gràcies a un treball elaborat per una assignatura d’economia:

1.  L’Administració hauria de garantir una legislació que tota mena de comerços haurien de complir per tal d’assegurar igualtat de condicions entre establiments. D’aquesta manera, per exemple, si un emprenedor s’ha vist obligat a reformar el seu local per tal de complir amb les mesures de seguretat, cal vetllar perquè en tots els casos que sigui necessari es faci igualment o bé que tots els comerciants obrin només quan ho permet l’horari comercial.
2. Per altra banda, l’Adminsitració hauria de dur a terme polítiques d’inversió pública per generar demanda a les empreses privades per garantir que tinguin una vida llarga.
3. Pel que fa a l’actuació dels petits comerciants, molts estan augmentant la quantitat d’hores treballades i intentant trobar noves formes d’atreure els seus clients, cercant innovacions, captivar nous nínxols de mercat incorporant nous productes al seu estoc, atreure nous clients a través de les xarxes socials...
4. A més, en el cas d’Alfarràs i també en altres pobles i ciutats, aquests petits empresaris s’engloben en associacions de comerciants, com la d’Alfarràs, que entre altres activitats endeguen campanyes de foment del consum al poble... Per exemple, al nostre poble van demanar el desembre de 2009 un estudi en què s’oferia una diagnosi i una sèrie de propostes d’actuació per la promoció del comerç d’Alfarràs, com la construcció d’aparcaments, dels carrers que circumval·len la zona comercial...

Malauradament, per molts esforços que realitzin en aquest sentit, un atur de 6.208.000 persones inevitablement comporta una davallada brutal del consum, i això implica que l’encara existent, s’hagi de repartir entre les PIMES i les grans superfícies. Arrel de la preocupació que m’han exposat molts comerciants per la impossibilitat de cobrir tantes hores de treball, vaig recordar una classe d’Introducció a l’economia en què es va indicar que la solució a l’atur era racionalitzar el treball, repartir-lo. Si enlloc de que l’Estat donés subsidis a l’aturat, pagués a un d’aquests emprenedors perquè els contractés i cobrís algunes d’aquestes hores de treball, aquest nou treballadors cobraria el mateix sou que estan aturat però ho faria per generar riquesa i ajudar que la interminable jornada laboral d’alguns d’aquests humils autònoms es reduís, contribuint al mateix temps a que passessin a ser més eficients, donat que les hores de treball estarien equilibrades amb les hores de descans. 

Una política similar exposava un economista anomenat Raj Srivastava en una entrevista de La Vanguardia publicada el 2010. Sembla ser que després d’aconseguir la seva independència el 1965, Singapur, l’economia del qual es trobava en una situació precària, va decidir invertir en capital humà i intel·lectual, en educació: pagaven als aturats cursos de formació en totes les universitats del país i més tard van abonar el 90% del seu salari als seus ocupadors per tal que, al seu torn, el paguessin a aquests recol·locats. D’aquesta manera s’asseguraven que els aturats es formessin i esdevinguessin capital humà ben format, ja que d’altra manera, la por de no trobar altra feina s’hagués limitat a estalviar la quantitat rebuda de l’atur. Així doncs, les persones que actualment no tenen feina podrien posar-se a treballar i a generar alguna mena de riquesa, i aquelles que encara no es poguessin recol·locar es formarien per tal de ser més competitives per quan el mercat es reactivés.

Finalment, i aportant un grau major d’opinió personal, considero que enmig aquest gran esforç en educació, caldria incloure l’educació com a consumidors. Hem comentat la brutal competència que constitueixen les grans superfícies pels petits comerciants, entre els quals predomina la sensació de no poder fer-hi front: parlem d’empreses amb molts recursos, que poden fer campanyes publicitàries a nivell nacional promocionant productes a preus molt barats que sovint provenen de l’estranger. Per aquest motiu, cal que la ciutadania es faci càrrec de les implicacions que pot tenir adquirir un mateix producte en un petit comerç del seu poble o en una gran superfície:

1.  Per una banda, el fet d’aportar certa riquesa a la petita empresa local repercutirà directament en el seu entorn, contribuint a que els més propers a ell puguin mantenir el seu negoci i contractin a persones de la zona.
2.  A més a més, comprar la seva fruita a la verduleria del poble comportaria que els agricultors locals rebessin un benefici, enlloc de que se l’emportés una gran distribuïdora d’aliments que importa productes de l’altra banda del món. 
3. Si el ciutadà en qüestió pateix una greu manca d’empatia cap als més propers a ell i aquests arguments no el convencen, potser ho fa pensar que comprant productes locals obtindrà aliments de molt més bona qualitat, que no han travessat oceans ni contenen substàncies que en permetin la conservació. 
4. I en darrer lloc, contribuint al manteniment del comerç de proximitat s’assegura també que en la localitat es vetlli perquè estiguin en bones condicions les zones amb afluència de clients s’hi prenguin més mesures de vigilància per generar seguretat. 

José Luís Sampedro afirmava que “a la majoria de la població se li ha inculcat que serveix per guanyar diners sense aprofundir en res més, sense sentir la necessitat de reflexionar sobre res”, que “ha estat educada per ser un productor-consumidor”. És hora que canviem aquesta modalitat d’actuar, que tota la ciutadania comencem a reflexionar seriosament sobre els efectes que tenen els nostres actes i ens plantegem actuar en conseqüència per “ser el canvi que volem veure reflectit en el món” i evitar això:

Imatge: http://orcajohumor.blogspot.com.es/2010/07/otro-de-pobres.html

Sobre petits i grans comerciants (1): Preocupacions

La profunda crisi política, cultural, social i econòmica que patim ha arribat ja a tots els estrats de la societat. En termes econòmics, l’activitat de la gran majoria de ciutadans s’ha vist ressentida per la recessió i, per tant, també la dels petits comerciants, la subsistència dels quals depèn directament de la capacitat adquisitiva de la resta de la població. Aquest fenomen no deixa indiferents tampoc als empresaris d’Alfarràs. Aquesta localitat del Segrià té un teixit comercial força ampli que ofereix tot tipus de productes i serveis en proporció amb les menys de 3.300 de persones que hi viuen. Gràcies a això, ha atret durant anys a veïns de poblacions properes, com Baldellou, Camporrells, Albelda, Almenar o Alguaire. Però com és natural, la crisi ha reduït de forma dràstica el nombre de persones que hi acudeixen i ja han estat diversos establiments del poble els que han hagut de tancar les seves portes. Donat que aquest sector influeix directament en la creació de llocs de treball, i també en el creixement econòmic d’un país, és molt important que es procuri fomentar el manteniment i la creació d’empreses. Per aquest motiu, exposem una llista d’alguns dels reptes que molts han de superar per aconseguir tirar endavant el seu negoci i que hem elaborat entrevistant a alguns alfarrassencs que es troben en aquesta situació. En el proper post, n’aportarem algunes solucions:

1. La seva falta de liquiditat pot provocar que no tinguin marge de maniobra per aprofitar oportunitats de negoci que podrien ser rentables però que impliquen cert risc. En situacions més greus, pot induir a què l’empresa no pugui fer front als compromisos de pagament que té, pel que potser ha de plantejar-se vendre béns d’actiu, suspendre els pagaments i acabar fent fallida.
2. Per altra banda, altres pateixen per no poder mantenir en el seu lloc de treball durant més temps a alguns dels seus contractats. En molts casos, si no en la majoria, la relació que s’estableix entre els treballadors de les petites empreses i els propietaris és molt més propera que en grans superfícies: un empresari coneix cada persona que treballa en el seu negoci, a la seva família, i també els seus problemes. És a dir, en molts casos hi ha un vincle emocional.
3. Alguns comerciants també assenyalen la incorporació al seu mercat d’establiments que constitueixen una competència amoïnadora, com serien els comerços d’immigrants o l’apertura de grans superfícies. En el cas dels primers, si bé, tots ells arriben amb la intenció de guanyar-se un salari dignament i millorar les condicions en què fins el moment han viscut, s’ha de comprendre que per molts empresaris locals suposen un motiu de preocupació important. Sovint ofereixen productes a preus exageradament barats, una característica que deixa intuir la seva qualitat o les seves condicions de fabricació. En un context de recessió inclòs molts clients reduir les seves despeses a la màxima expressió, de manera que deixen d’acudir a altres comerços on s’ofereix una classe de producte de més qualitat però també més car. Per altra banda, s’ha obert a la capital més propera a Alfarràs, Lleida, grans superfícies com Media Markt i Decathlon. A més, des de fa temps, la Paeria, el seu ajuntament, està intentant trobar un lloc per obrir un nou Corte Inglés, fet que segons l’alcalde Àngel Ros, “reactivaria i afavoriria als petits comerços lleidatans” si es trobés al centre de la ciutat. Per ara, els grans establiments que ja estan funcionant s’ubiquen a la seva zona perifèrica. Per això, quan els seus clients hi van a comprar deixen de consumir en altres botigues que venen els mateixos productes (atrets per la fama d’aquestes companyies que asseguren preus baixos i alta qualitat) i no acudeixen a la zona comercial del centre de la ciutat o a la dels seus pobles, com passa amb molts habitants d’Alfarràs.
4. La liberalització dels horaris comercials també constitueix una font de malestar. Alguns comerciants van manifestar la seva preocupació al voltant del debat sobre la possibilitat que es plantejava la Generalitat de permetre que els comerços poguessin obrir a partir de gener de 2013 moltes més hores. Aquesta facció que se’n mostrava en contra argumentava que moltes grans cadenes com Decathlon o MediaMark... podrien permetre’s sense problemes contractar a més treballadors per poder obrir totes les hores que volguessin. Mentrestant, ells no tindrien suficients recursos per poder pagar un altre lloc de treball, de manera que si decidissin obrir també aquelles hores per fer front a la competència, haurien de fer-se’n càrrec personalment i sense descans.
5. Podem afegir, per acabar, que aquesta atenció constant també pot generar problemes de salut, com l’estrès.