Marta Fabra Soto, artista alfarrasenca, va tractar en una interessant entrevista els topants de la creació artística, així com les possibilitats que ofereixen les noves tecnologies en el món de l’art. A continuació, l’Alfarràs Digital Post els mostra alguns fragments de les consideracions que va compartir amb nosaltres.
L’entrevistada es dedica a l’escultura i la pintura des de fa 30 anys. Va començar estudiant un cicle tècnic superior a l’escola d’estudis artístics especialitzat en escultura, formació complementada amb educació infantil. És la creadora de centenars d’obres, que va poder exposar en un inici en els edificis que el seu pare, arquitecte, dissenyava i també en restaurants, hotels, museus i exposicions individuals i col·lectives. Marta, sempre ocupada amb la creació de diverses obres simultàniament, no té cap exposició en projecte i utilitza l’art com a hobby: “Ho faig perquè m’agrada. Com m’expresso més bé és amb l’escultura”. Defugint qualsevol restricció, va renunciar a estudiar arquitectura, on creu que s’hauria vist limitada per les reclamacions dels clients i els problemes amb els constructors, es llençà a l’escultura per gaudir de la total llibertat artística, que aconsegueix també no vivint de l’art:
M: ...jo no visc de l’art. El problema que tens si ho fas és que tu tens un estil que vens, i clar, innovar o canviar és molt més difícil, perquè saps que allò que feies dins d’una línia es vendrà però no tens la seguretat de que el proper que facis també. Aleshores quan ja tens cert estatus, no t’arrisques, tens una fórmula i vas repetint-la, com en una fàbrica. Això és el que jo ni faig ni se fer, jo gaudeixo de la llibertat d’anar canviant, vaig provant, vario la tècnica. I lo millor és que no necessito que ningú afalagui la meva obra, si n’acabo una i n’estic satisfeta doncs ja estic suficientment contenta. No necessito que em vinguin a dir: Ui! que bé que ho fas. A mi em satisfà que vinguin persones com tu, una senyora del carrer… I em diguin: Ui! que xulo això que has fet. Però no necessito portar-ho a una galeria a que tal senyor em digui que això i això altre. A mi el que m’agrada és que la gent normal i corrent em digui alguna cosa.
L: Per tant, la teva obra va dirigida a la gent del carrer?
M: Exactament.
L: I què els intentes transmetre?
M: Jo res. Sóc totalment inconscient del que faig. No vull transmetre res.
L: És a dir, que tens total llibertat creativa?
M: Completament. Jo expresso el que sento, i cada un que ho gaudeixi, si li agrada i si no doncs… Però ja ni quan començava, a mi el “rollo superintel·lectualoide” de perquè fan les coses i no sé que no me’l crec. A més, sovint és mentida, el discurs intel·lectual moltes vegades el fan després i a més no el fa ni el propi artista, sinó crítics d’art, els senyors comissaris. Munten un discurs X, absurd o no… I a partir d’aquí busquen un lloc i munten l’exposició. Doncs perdona, però tu no ets un artista, tu el que estàs fent és buscar un discurs intel·lectual. SI jo cada peça que veig he de llegir-me un pamflet expressant el que vol dir doncs no és una obra d’art, penso jo. L’art entra pels ulls, en funció del que tu perceps i t’impacta. No depèn de que el receptor ho comprengui a través d’un escrit fantàstic. Actualment entres en una galeria d’art de Barcelona i et trobes a un senyor que ha comprat unes gàbies als xinesos i hi ha posat ocells a dintre i diu que està expressant la falta de llibertat del món contemporani. Doncs d'acord, escriu-ho però no m’ocupis una galeria. Aquest és el problema que jo li veig. Per exposar et demanen un discurs, un currículum i uns diners, és a dir, que és molt difícil entrar en aquest cercle. Són quatre que es coneixen, un amic molt amic que té una galeria: truca als seus clients i els diu: “vingueu a veure aquest senyor tan interessant.” Aleshores ve la gent que no n’entén un pebrot i compren. El que interessa és vendre. A mi el que em falta és aquest toc d’ambició. No em moc, no em relaciono amb la gent. És el problema que tinc i que no resoldré.
L: No veig que t’interessi tampoc
M: No, no. Jo poso les obres allà a la botiga, aleshores les miro, me les critico… però a mi no em compensa fer la paperina. A més de que hi ha un problema econòmic… Un cop, de jove, vaig anar a Passeig de Gràcia, on hi ha les galeries de més prestigi… i la veritat és que es van comportar bé. Em van preguntar el preu, i em van contestar que, amb allò, no pagava ni el lloguer. No importa la qualitat de l’art.
L: És a dir, que està totalment comercialitzat?
M: Buf… Totalment. ¡En l’art, tot i que sembla un àmbit més obert i més lliure! Doncs no. Passa tot per les 4 galeries de Barcelona de sempre…
El que sí que faig són concursos. El problema és que has d’enviar les peces, de vegades molt lluny. S’hi presenta moltíssima gent, cada cop està més difícil. A mi gairebé sempre m’han seleccionat però no he guanyat. A més, sovint les peces es fan malbé, el cost és molt alt… me n’han trencat moltes per transport…
En canvi, a França tot està molt més fàcil. En tots els pobles hi ha galeries d’artistes i tothom pot exposar. Si jo estès a França, en primer lloc, l’ajuntament em pagaria, sempre hi ha locals on es fan exposicions. És un altre caràcter. Estan molt lligats als artistes i per tant és molt més fàcil promocionar-se. La manera de ser, potser... Però es valora més l’art. L’educació també és fonamental. La plàstica aquí està oblidada. No entenc per què no es posa al nivell de la música. Aquí l'únic que hem aconseguit és el batxillerat artístic, i després hi ha alguna assignatura, i a sobre, optativa. Es valora poquíssim. Ara on està l’art? Ni a les assignatures extraescolars està massa ben valorat, quan, en realitat, és fonamental pel desenvolupament del cervell. Malauradament és minoritària. Hi ha poques escoles on li donen tota la importància que té.
L: Què és art?
M: Uix... Això és del tot subjectiu. Per mi una peça és art o no després d’un temps. Si jo tinc una peça de deu anys i encara em commou és art. Si no, no. Necessita un repòs, una perspectiva. Altres valors: ha de ser una creació. I això què vol dir? Originalitat. Es pot ser artístic i creatiu fent un pastís, com el senyor Ferran Adrià. Un ferrer que faci les coses bé i en un moment donat hem faci una peça perfecta, doncs no haurà fet una obra de art, però haurà fet una creació. Si tal soldadura ha estat perfecta i fa quelcom que ningú més pot fer, únic, doncs és un artista. Però, a més de ser autèntic, ha de tenir altres coses. Es tracta d’una convergència de factors: definir una obra d’art és molt difícil.
Però per mi és que passi molt de temps i aquella obra encara tingui valor. També la tècnica és un factor important, que ve determinada per la intenció. Jo no entenc als artistes d’ara. Jo començo un projecte i mai sé com quedarà al final, deixo anar la meva creativitat. Mai està tot pensat, et sortiran milers d’inconvenients i vas imaginant, innovant… no et podria fer, per exemple, dos obres iguals. El que faig amb la pintura és posar el dibuix a l’ordinador i un cop el tinc fet l’imprimeixo. Aleshores sí que puc fer-ne diversos i s’abarateixen moltíssim els costos. I això és el que a mi m’agrada, que algú amb els diners que tingui pugui gaudir d’un quadre meu perquè són assequibles . Així tothom pot adelitar-se d’un quadre: arribar a casa i veure un quadre i dir: Ai! Doncs mira que xulo. Jo per això he aprofitat aquestes noves tècniques que et permet l’ordenador: moltes vegades escanejo i després intervinc i canvio amb ordinador les coses que m’interessen o canvio el que jo considero necessari. Moltes vegades també, un cop l’he manipulat i l’he imprès, afegeixo coses, hi aplico altres materials…
L: Què opines de la utilització de les noves tecnologies en l’art?
M: Doncs, en el meu cas és fonamental. Visc en un poble i l’única manera que la gent vegi les meves obres, fora dels que entrin a la botiga, és a través d’internet. Clar, una pàgina web és movible té les seves avantatges.
A més les utilitzo per retocar i el que hem comentat de treballar i veure noves possibilitats de les obres: canviar colors... Ara, si dius als concursos que tens impressió digital, et diuen que no és original quan l’únic que varia és la tècnica: jo he dissenyat el dibuix, l’he escanejat, l’he modificat, l’he imprès i finalment l'he canviat. Jo crec que ofereix moltíssimes avantatges.
L: Els artistes neixen o es fan?
M: Neixen i es fan. Sí que has de tenir una certa predisposició, t’ha agradar, has de tenir idees. Però és que això no ho fas si no treballes.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada