Una gota en l'oceà de les necessitats

Acabo de llegir la darrera página d'India Mon Amour, de Dominique Lapierre. Aquest reputat periodista i escriptor ha publicat una llarga llista de fantàstics llibres que descriuen detalladament diversos conflictes del segle XX. Mentre a O llevarás luto por mi estudia la guerra civil espanyola, amb Oh, Jerusalén narra el sorgiment de l’estat d’Israel i l’inici del conflicte amb Palestina, i viatja fins a Sud-Àfrica a Un arcoirsis en la noche per sintetizar la historia de l’apartheid i l’epopeya de Nelson Mandela. No obstant, cap dels viatges amb els que ha obtingut la informació necessària sembla haver-lo impressionat tant com els que ha fet a l’Índia. Aquest país és el protagonista de Esta noche, la libertad, La ciudad de la Alegría o Era Medianoche en Bophal, i pel que explica en tots els seus pròlegs, entrevistes o al mateix llibre de India mon amour, ha quedat totalment prendat de gent que hi ha conegut, gran part de la qual viu en la més absoluta misèria. Per aquest motiu, ha dedicat molt d’esforç i diners a construir orfelinats per nens amb pares afectats per la lepra o el cólera, a erigir centres sanitàris i d’educació i a finançar altres iniciatives del mateix caliu. Veient doncs, el recorregut d’aquest periodista, les seves experiències i èxits, i la gran contribució que des del meu punt de vista està duent a terme, he sentit una gran admiració i l’he adoptat com un referent.

L'autor d'India Mon Amour i  impulsor de
diverses iniciatives humanitàries, Dominique Lapierre

Alhora, però, la lectura m’ha incitat a reflexionar sobre la voluntat que moltes més persones de les que pensem tenen de procurar aportar una petita ajuda en la mesura que els sigui possible. En el llibre, Lapierre presenta múltiples personatges que va trobant durant el seu viatge per Calcuta i que han consagrat la seva vida en millorar la dels demés. Afortunadament, no és necessàri posar la vista en un país tan llunyà per fer-se càrrec de la disposició de moltes persones a col·laborar en tasques humanitàries.

Darrerament, els alfarrassencs i veïns de les rodalies, vam poder assistir a la festa del quart aniversari de la Fundación Crisálida, ubicada a Camporrells. Durant aquests anys d’activitat, Crisálida s’ha dedicat a fomentar la integració de persones amb discapacitats. Des de 2009, ha endegat innombrables iniciatives basades en una nova concepció d’ajuda humanitària. L’actual consisteix en la construcció d’un forn de pa amb els ingressos del qual els nens de Crisálide puguin arribar a ser autònoms en un futur.

Van ser els primers productes elaborats amb el forn de pa els que van servir en aquesta darrera celebració, però els àpats no van ser l’única sorpresa. L’empenta de Crisálida va convidar a Camporrells personalitats com l’ambaixadora de Bòsnia i Hercegovina, Jasna Krivosic Prpic, i l’excomandant en cap de la Defensa Territorial dels sectors de Mostar i Sarajevo, Jovan Divja, en la celebració d’aquest aniversari, que va rebre el nom de “Xarxa Line Camporrells Sarajevo”, un advertiment contra la destrucció que comporta una guerra. A més, en l’acte van participar també artistes com Marc Durandeau, entre molts altres, amb interpretacions com la d'aquesta cançó:

La presència de tots aquests notables convidats, és una mostra de l’engrescadora actitud dels impulsors de Crisálida, que ja planifiquen un nou esdeveniment per soprendre’ns a tots. Però més enllà, és un exemple de la capacitat que tothom té de prestar, si més no, una petita ajuda a la gent del seu entorn, quelcom que es pot fer de diverses maneres. 

A continuació, adjunto una entrevista que li vaig fer al cap d'aquesta fundació, Jacinto Marqués, i que reflecteix la filosofia que segueix a l'hora de dur a terme tots els seus esforços, esperant que com a mínim, ens inciti a reflexionar: "Quan intervenim, la majoria de vegades empitjorem."

Todo lo que no se da, se pierde

Mare Teresa de Calcuta (cita que apareix a la introducció de India Mon Amour)

"Quan intervenim, la majoria de vegades empitjorem"

L'ajuda humanitària actual sota revisió: Jacinto Marqués, impulsor de la Fundación Crisálida, parla d’un nou model de cooperació basat en l’intercanvi.

La Cristina fa un trencaclosques al meu costat. És una de joves que acull la Fundación Crisalida, dedicada a la integració de persones amb discapacitats. Des de 2009, Crisàlide ha endegat innombrables iniciatives basades en una nova concepció d’ajuda humanitària que ens mostra el seu principal impulsor, Jacinto Marqués. Aquest veí de Camporrells és professor llicenciat en enginyeria i pare de sis nens en règim d’acollida. Aposta per una visió “horitzontal” de les relacions de cooperació, gràcies a l’experiència que va obtenir a partir de treballs en països. Al menjador de la fundació, envoltats de telers i quadres de més de 2000 peces fets pels joves de Crisálida, escolto bocabadada les seves aventures. Després d’explicar una llarga llista de col·laboracions en organitzacions com les de Vicens Ferrer i Óscar Romero a Bolívia, Moçambic, l’Índia o Nicaragua, ens sorprèn dient:

Jo sóc antiitervencionista. No crec en la intervenció com funciona avui dia. La meva mare em banyava en un gibrell de fusta i algú de Beberly Hills hagués pensat que vivíem en la misèria. Des d’aquesta perspectiva, ajudar és una visió totalment occidental, però l’ajuda l’han de demanar ells. Per començar, quasi tots els productes que enviem s’elaboren en aquells països i, si consumeixen els nostres, es deixa de banda la producció local. Per altra banda, l’ajuda corromp. Un conte africà explica que si vas a un poblat sense res, de seguida la gent et vindrà a oferir cocos, carn... En canvi, si arribes amb un camió ple, les mateixes persones venen a demanar fent el paper de víctima i de necessitat per rebre qualsevol cosa que els puguin donar.

Logo Crisálida

Es diu que el problema és que l’ajuda que enviem no arriba a qui ha d’arribar.

O arriba malament, corrompent personalitats. La gent als països ha d’anar avançant poc a poc. No cal que tots vivim com els alemanys o com els espanyols. Hem de fer les relacions molt més horitzontals. No podem pensar que nosaltres, els rics i els desenvolupats, anem a ensenyar com es fa tal cosa, perquè ells tenen el mateix enginy. Tot i que no tenen els mateixos recursos, han de sortir-se’n amb el seu model propi de desenvolupament.

És a dir: no li donis un peix, dóna-li una canya de pescar.

Ni tan sols això perquè ells ja saben pescar. La humanitat ha avançat perquè hem anat intercanviant maneres de viure, cultures...  Quan jo et dono el que em sobra de manera que ni rebo les gràcies perquè senzillament no ens coneixem, es dóna la situació més comú i més difícil de gestionar. És la que pateixen els estats. Un país dóna una quantitat de diners per cooperació internacional i el dia que s’hi compromet també signa els drets de pesca a les costes d’aquell país o els de tallar els arbres del seu territori.

Quan l’Artur Mas va anar al Marroc, ho va fer en companyia de 10 empresaris. Va inaugurar un projecte solidari però, a més, els executius van fer els seus negocis. El problema és que van establir contractes de dominador a dominat. Per tant, jo sóc un escèptic de l’ajuda tal i com la concebem avui dia.

Però davant de situacions com Síria no hauríem de reaccionar?

El món és món i hi continuaran havent guerres i altres catàstrofes. La no intervenció no consisteix en no intervenir, però hem de reconèixer que quan ho fem, la majoria de les vegades també empitjorem. Les institucions sí que han d’actuar però a nivell diplomàtic. Hi hauria d’haver una democràcia de base tan forta que els dirigents nacionals i els europeus fossin els més adequats: gent que no es deixés influir per les empreses d’armament, les petroleres... Un país concret on hi hagués pau  hauria d’intentar fer arribar a un consens als bel•ligerants. Però és evident que parlem d’utopies. La democràcia no ens va caure del cel i nosaltres volem que sigui així per uns països que han de passar tota una conquesta paral•lela a qüestions socials, culturals... Però això no vol dir que no haguem de fer res. Jo crec que hi ha vegades que fa falta una autoritat internacional…

Es parla del turisme al 3r món, a més dels escàndols de malversació de fons, etc. Les organitzacions que estan treballant a llarg termini i intenten millorar la situació també en surten malparades?

El problema sobretot és el testimoni que deixen.  S’ha de pensar molt el projecte de vida allà, ja que pots deixar una empremta molt contraproduent. Si hi ha tanta gent capaç de caminar dos anys seguits per creuar l’estret amb una pastera és perquè pensen en el caramel d’Occident, en part perquè els que anem allà som un reflex equívoc. Els primers anys que estava a Moçambic en un centre de nens marginals venien europeus o americans a fer-se fotos: ¿Qué nos dejáis hacernos fotos con los niños? I la directora contestava que totes les que volguessin. A saber què explicava aquesta gent quan arribava a casa de què era aquella foto i què havien fet allí.

I individualment tenim algun poder per millorar la situació del nostre entorn?

Sobretot, a nivell d’actituds individuals, cal orientar-les al consum: vigilar el que mengem, el que vestim... i demanar transparència a les empreses. Hem d’aturar-nos, preguntar-nos què fem i perquè. Per exemple, cal que reflexionem: com és possible que tinguem tanta roba? Jo sóc professor, i és molt difícil ensenyar-li a un alumne que fa segon o tercer d’ESO i que s’esforci perquè la roba no li cap a casa i el menjar tampoc a la nevera. Ens ha arrossegat a tots la superabundància, la llei del més barat i  ràpid.

l’Ignasi Carreras, l’ex-director d’Intermón, considera interessant la col·laboració d’empreses i ONGs. Quins efectes creus que tindria?

Imagina que tens una empresa que fabrica sabates. Et va molt bé el negoci, decideixes muntar-ne una altra a Moçambic i contractes a la gent en condicions laborals dignes. Això és una ONG. Tu vas a guanyar diners, però els reinverteixes en una altra fàbrica, continues contractant moçambiquesos, pagues bé... És una empresa que està fent el que han de fer les empreses. Però fent-ho amb honestedat no caldria cap ONG.

Però malauradament...

Les empreses que van allà ho fan per enriquir-se sense mesura ràpidament com fan a tot arreu. Jo estic d’acord en què l’objectiu d’una empresa és guanyar diners, sinó seria una altra cosa. Però cal veure com els vols guanyar. N’hi ha moltes que en volen guanyar molts, molt ràpid i sense cap tipus de compromís social. Però si totes les empreses tinguessin els treballadors col·locats dignament, no complint els mínims de les lleis moçambiqueses sinó un mínim de benestar i el 80% dels beneficis els reinvertissin allí, deixant el 20% per la butxaca del propietari, no en caldria cap d’ONG. Les famílies podrien pagar una seguretat social i s’iniciaria una cadena. Així doncs, les remodelacions no les han de fer les ONGs que teòricament cobreixen les destrosses dels altres sinó que directament cal evitar que el mal es faci.

Està aflorant més l’ajuda internacional que no pas l’ajuda a persones de la tercera edat… Per què penses que la gent marxa tan lluny quan davant teu hi ha persones que també necessiten un cop de mà?

Ajudar al veí costa més que ajudar a un desconegut que està a 5000 km. Perquè potser al veí li costa més deixar-se ajudar per tu que pels serveis socials. Recordem que Mamalunya ha assumit totes aquestes competències. Abans de les retallades estava protegit pràcticament tothom gràcies a la societat de benestar. Molta gent pensa que com que ja s’encarrega la Generalitat d’ajudar al veí que esta patint, és millor fer tal donació.

És que hi ha molta feina per fer...

Sí, però, a més, aquesta història es soluciona amb un donatiu mensual mentre l’altra implica una qüestió personal: no són els teus diners sinó la teva persona, la teva ajuda, el teu tacte. Ajudar al veí no ho podràs fer donant-li 50 euros, sinó anant cada dia a veure com està o a fer-li una truita. Pensem que això ho ha de fer la assistenta social de la Generalitat, però ella només hi va dos dies i ho fa d’una manera professional. Si tu li fas perquè es el teu veí i li tens estima ho faràs d’una manera afectiva i la mateixa truita li assentarà molt més bé per força dels sentiments, que cura, empeny, mou muntanyes...

Gandhi deia que si vols fer del món un lloc millor mira’t a tu mateix i fes un canvi. Aleshores si algú volgués fer això el que hauríem de fer és ajudar al veí?

Ajudar i deixar-nos ajudar. No hi ha ningú tan ric que no necessiti un cop de mà ni ningú tan pobre que no el pugui donar. Segurament quan fas la truita ets qui ha guanyat més. Perquè la satisfacció que t’has endut si ho fas de forma regular, no si ho fas un dia a l’any,  no es pot comprar amb res. Aquí ja hi ha un intercanvi, hi ha un benefici mutu. Un obté la truita i l’altre la conversa o aquella mirada amb els ullets plorosos... Aquesta relació igualitària hauria de ser la pastanaga que ens fes avançar. I si ho aconseguim a petita escala amb els veïns, després podrem exigir que ho facin a gran escala els nostres dirigents. Per altra banda, molts cops les persones que treballaven en l’ajuda humanitària a casa seva no tracta als seus treballadors com toca. Molt humanitarisme però en l’àmbit privat actues d’una altra manera. Si la inèrcia anés per un compromís amb els nostres principis tots els dies de l’any segurament les coses serien diferents.

Aquesta concepció d’ajuda horitzontal, basada en l’intercanvi, que és la que has estat defensant durant tota la conversa, és la que apliqueu a Crisálida? 

La nostra opció és familiar, rural i amb uns llaços afectius molt grans.  Aquí els protagonistes són els nens, cosa que només t’ho permet el fet que sigui petit. La seu de Crisàlide no és un centre o una residència sinó que és la casa de la Cristina, de l’Aleix... Quan venen grans esportistes d’Osca o de Tarragona a competir i desprès es queden a fer equips mixtes, ho fan a casa nostra i ho fan amb nosaltres. Per tant, si aquests que són tan bons en el que fan també ho fan amb mi, jo també sóc bo... En canvi, en organitzacions macro tot està molt difuminat. Hi ha altres avantatges però es perden els beneficis de la personalització. Aquí no són els nens de Crisálida, ni nens discapacitats. Els que van venir es van aprendre el nom de tots. Eren autèntics herois, referents positius que vam tenir a casa nostra, dinant, parlant, escoltant, preguntant... La força d’allò petit t’iguala. Perquè tot i que segueix sent un heroi, menja pa, suca el plat de l’oli i es taca la camisa. Com amb Víctor Manuel, un personatge que toca i reuneix a 1000 persones que van a veure’l. No obstant, després ve a casa i et parla dels plats que fa... Vam anar a veure’l a la Llotja i hi havia l’alcalde de Lleida que li va regalar un objecte de les joieries. Nosaltres li vam regalar ametlles garapinyades i les va agrair. Perquè s’ha humanitzat la relació i ja es permet l’intercanvi. I així ha de ser tot, aquí amb Victor Manuel i també quan vagis a Gàmbia o a Moçambic amb els nens que van descalços amb els mocs al pit. 

*Aquesta entrevista va tenir a la seu de Crisàlide el 19 d'Abril del 2012, fruit d'un treball que havia de fer pel curs acadèmic. Donades les darreres iniciatives de Crisàlida he considerat oportú i força interessant publicar-la.

Sobre petits i grans comerciants (2): Solucions

En el penúltim post publicat vam exposar una sèrie de problemes que preocupen a petits comerciants, com els que podem trobar a Alfarràs, i als quals han de fer front per tal de seguir endevant la seva activitat comercial. Com afirmen des de GEM Catalunya, “els emprenedors juguen un paper important en la modernització del teixit econòmic i en l’establiment d’una nova estructura econòmica a Catalunya”. Així doncs, és imprescindible procurar contribuir al correcte funcionament d’aquests emprenedors, que en definitiva, són motors importants de la recuperació econòmica. Per aquest motiu, des de l’Alfarràs Digital Post aportem algunes solucions que hem deduït gràcies a un treball elaborat per una assignatura d’economia:

1.  L’Administració hauria de garantir una legislació que tota mena de comerços haurien de complir per tal d’assegurar igualtat de condicions entre establiments. D’aquesta manera, per exemple, si un emprenedor s’ha vist obligat a reformar el seu local per tal de complir amb les mesures de seguretat, cal vetllar perquè en tots els casos que sigui necessari es faci igualment o bé que tots els comerciants obrin només quan ho permet l’horari comercial.
2. Per altra banda, l’Adminsitració hauria de dur a terme polítiques d’inversió pública per generar demanda a les empreses privades per garantir que tinguin una vida llarga.
3. Pel que fa a l’actuació dels petits comerciants, molts estan augmentant la quantitat d’hores treballades i intentant trobar noves formes d’atreure els seus clients, cercant innovacions, captivar nous nínxols de mercat incorporant nous productes al seu estoc, atreure nous clients a través de les xarxes socials...
4. A més, en el cas d’Alfarràs i també en altres pobles i ciutats, aquests petits empresaris s’engloben en associacions de comerciants, com la d’Alfarràs, que entre altres activitats endeguen campanyes de foment del consum al poble... Per exemple, al nostre poble van demanar el desembre de 2009 un estudi en què s’oferia una diagnosi i una sèrie de propostes d’actuació per la promoció del comerç d’Alfarràs, com la construcció d’aparcaments, dels carrers que circumval·len la zona comercial...

Malauradament, per molts esforços que realitzin en aquest sentit, un atur de 6.208.000 persones inevitablement comporta una davallada brutal del consum, i això implica que l’encara existent, s’hagi de repartir entre les PIMES i les grans superfícies. Arrel de la preocupació que m’han exposat molts comerciants per la impossibilitat de cobrir tantes hores de treball, vaig recordar una classe d’Introducció a l’economia en què es va indicar que la solució a l’atur era racionalitzar el treball, repartir-lo. Si enlloc de que l’Estat donés subsidis a l’aturat, pagués a un d’aquests emprenedors perquè els contractés i cobrís algunes d’aquestes hores de treball, aquest nou treballadors cobraria el mateix sou que estan aturat però ho faria per generar riquesa i ajudar que la interminable jornada laboral d’alguns d’aquests humils autònoms es reduís, contribuint al mateix temps a que passessin a ser més eficients, donat que les hores de treball estarien equilibrades amb les hores de descans. 

Una política similar exposava un economista anomenat Raj Srivastava en una entrevista de La Vanguardia publicada el 2010. Sembla ser que després d’aconseguir la seva independència el 1965, Singapur, l’economia del qual es trobava en una situació precària, va decidir invertir en capital humà i intel·lectual, en educació: pagaven als aturats cursos de formació en totes les universitats del país i més tard van abonar el 90% del seu salari als seus ocupadors per tal que, al seu torn, el paguessin a aquests recol·locats. D’aquesta manera s’asseguraven que els aturats es formessin i esdevinguessin capital humà ben format, ja que d’altra manera, la por de no trobar altra feina s’hagués limitat a estalviar la quantitat rebuda de l’atur. Així doncs, les persones que actualment no tenen feina podrien posar-se a treballar i a generar alguna mena de riquesa, i aquelles que encara no es poguessin recol·locar es formarien per tal de ser més competitives per quan el mercat es reactivés.

Finalment, i aportant un grau major d’opinió personal, considero que enmig aquest gran esforç en educació, caldria incloure l’educació com a consumidors. Hem comentat la brutal competència que constitueixen les grans superfícies pels petits comerciants, entre els quals predomina la sensació de no poder fer-hi front: parlem d’empreses amb molts recursos, que poden fer campanyes publicitàries a nivell nacional promocionant productes a preus molt barats que sovint provenen de l’estranger. Per aquest motiu, cal que la ciutadania es faci càrrec de les implicacions que pot tenir adquirir un mateix producte en un petit comerç del seu poble o en una gran superfície:

1.  Per una banda, el fet d’aportar certa riquesa a la petita empresa local repercutirà directament en el seu entorn, contribuint a que els més propers a ell puguin mantenir el seu negoci i contractin a persones de la zona.
2.  A més a més, comprar la seva fruita a la verduleria del poble comportaria que els agricultors locals rebessin un benefici, enlloc de que se l’emportés una gran distribuïdora d’aliments que importa productes de l’altra banda del món. 
3. Si el ciutadà en qüestió pateix una greu manca d’empatia cap als més propers a ell i aquests arguments no el convencen, potser ho fa pensar que comprant productes locals obtindrà aliments de molt més bona qualitat, que no han travessat oceans ni contenen substàncies que en permetin la conservació. 
4. I en darrer lloc, contribuint al manteniment del comerç de proximitat s’assegura també que en la localitat es vetlli perquè estiguin en bones condicions les zones amb afluència de clients s’hi prenguin més mesures de vigilància per generar seguretat. 

José Luís Sampedro afirmava que “a la majoria de la població se li ha inculcat que serveix per guanyar diners sense aprofundir en res més, sense sentir la necessitat de reflexionar sobre res”, que “ha estat educada per ser un productor-consumidor”. És hora que canviem aquesta modalitat d’actuar, que tota la ciutadania comencem a reflexionar seriosament sobre els efectes que tenen els nostres actes i ens plantegem actuar en conseqüència per “ser el canvi que volem veure reflectit en el món” i evitar això:

Imatge: http://orcajohumor.blogspot.com.es/2010/07/otro-de-pobres.html

Alfarràs celebra la seva I Mostra de Teatre i Arts Escèniques

Alfarràs ha acollit recentment la I Mostra de Teatre i Arts Escèniques, en motiu del 30è aniverari del Grup de Teatre l’Acudit. La mostra tenia com a objectiu remarcar el paper del teatre entre les iniciatives culturals de la vila.

Foto: Míriam Cuenca.

La companyia Zum-Zum Teatre de Lleida va donar el tret de sortida a aquesta jornada cultural amb la representació de l’obra “La camisa de l’home feliç”. La mostra va continuar el dia següent pels carrers i places del centre de la localitat d’Alfarràs. El dia va començar amb la desfilada de La Banda de Cornetes i Tambors d’Alfarràs, la qual va guiar els alfarrassins fins la Plaça Sant Pere i l’Ajuntament, llocs on es duien a terme la majoria de les actuacions. Justament allà, davant de l’Ajuntament, la companyia de teatre La Pantomima va representar l’obra “Nil i la casa de xocolata". El titella Nil, els seus amics i la mà que els guiava van sorprendre els gran públic que els observava fascinats, des del més petits als més grans. Al mateix temps, un grup d’adults participava en un interessantíssim taller sobre interpretació teatral a càrrec de Manel Romeu, on van aprendre, entre rialles, com representar escenes damunt d’un escenari i com captar l’atenció del públic. Per una altra banda, el circ La Raspa d’Altorricó va representar “Tirantes”, un espectacle de circ ple d’acrobàcies, jocs malabars, acudits i cançons que van emocionar i va omplir de somriures el poble d’Alfarràs.

Foto: Míriam Cuenca.

Després d’una pausa per dinar, la mostra va continuar amb la representació titellaire de “Les mil i una nits”, a càrrec del grup de teatre Lo Teatro, de Bell-Camp d’Alguaire. L’obra va tornar a aplegar i fer somiar els petits i els grans, que també varen gaurdir de “Silenci?”, una obra musical i mimètica representada pel grup Ara venim”, de Barcelona. Seguidament, era el torn del públic infantil fer d’actors i d’actrius a la segona classe d’interpretació teatral, també a càrrec de Manel Romeu, on els més petits van experimentar què se sent damunt d’un escenari i varen aprendre les tàctiques per fer una obra teatral.

Finalment, la I Mostra de Teatre i Arts escèniques d’Alfarràs va concloure amb l’obra de teatre “Nee-haw, Nee-haw”, amb la companyia Campi Qui Pugui, de Castellserà, que va representar l’obra per diferents carrers i places del poble.

Foto: Grup de Teatre l'Acudit.

Veient el gran èxit que la I Mostra de Teatre i Arts Escèniques d’Alfarràs va tenir, només ens queda felicitar el Grup de Teatre l’Acudit per l’organització d'aquesta jornada cultural, que esperem que no sigui la darrera, i desitjar-los un molt bon 30è aniversari. Per molts anys, Acudit!

Sobre petits i grans comerciants (1): Preocupacions

La profunda crisi política, cultural, social i econòmica que patim ha arribat ja a tots els estrats de la societat. En termes econòmics, l’activitat de la gran majoria de ciutadans s’ha vist ressentida per la recessió i, per tant, també la dels petits comerciants, la subsistència dels quals depèn directament de la capacitat adquisitiva de la resta de la població. Aquest fenomen no deixa indiferents tampoc als empresaris d’Alfarràs. Aquesta localitat del Segrià té un teixit comercial força ampli que ofereix tot tipus de productes i serveis en proporció amb les menys de 3.300 de persones que hi viuen. Gràcies a això, ha atret durant anys a veïns de poblacions properes, com Baldellou, Camporrells, Albelda, Almenar o Alguaire. Però com és natural, la crisi ha reduït de forma dràstica el nombre de persones que hi acudeixen i ja han estat diversos establiments del poble els que han hagut de tancar les seves portes. Donat que aquest sector influeix directament en la creació de llocs de treball, i també en el creixement econòmic d’un país, és molt important que es procuri fomentar el manteniment i la creació d’empreses. Per aquest motiu, exposem una llista d’alguns dels reptes que molts han de superar per aconseguir tirar endavant el seu negoci i que hem elaborat entrevistant a alguns alfarrassencs que es troben en aquesta situació. En el proper post, n’aportarem algunes solucions:

1. La seva falta de liquiditat pot provocar que no tinguin marge de maniobra per aprofitar oportunitats de negoci que podrien ser rentables però que impliquen cert risc. En situacions més greus, pot induir a què l’empresa no pugui fer front als compromisos de pagament que té, pel que potser ha de plantejar-se vendre béns d’actiu, suspendre els pagaments i acabar fent fallida.
2. Per altra banda, altres pateixen per no poder mantenir en el seu lloc de treball durant més temps a alguns dels seus contractats. En molts casos, si no en la majoria, la relació que s’estableix entre els treballadors de les petites empreses i els propietaris és molt més propera que en grans superfícies: un empresari coneix cada persona que treballa en el seu negoci, a la seva família, i també els seus problemes. És a dir, en molts casos hi ha un vincle emocional.
3. Alguns comerciants també assenyalen la incorporació al seu mercat d’establiments que constitueixen una competència amoïnadora, com serien els comerços d’immigrants o l’apertura de grans superfícies. En el cas dels primers, si bé, tots ells arriben amb la intenció de guanyar-se un salari dignament i millorar les condicions en què fins el moment han viscut, s’ha de comprendre que per molts empresaris locals suposen un motiu de preocupació important. Sovint ofereixen productes a preus exageradament barats, una característica que deixa intuir la seva qualitat o les seves condicions de fabricació. En un context de recessió inclòs molts clients reduir les seves despeses a la màxima expressió, de manera que deixen d’acudir a altres comerços on s’ofereix una classe de producte de més qualitat però també més car. Per altra banda, s’ha obert a la capital més propera a Alfarràs, Lleida, grans superfícies com Media Markt i Decathlon. A més, des de fa temps, la Paeria, el seu ajuntament, està intentant trobar un lloc per obrir un nou Corte Inglés, fet que segons l’alcalde Àngel Ros, “reactivaria i afavoriria als petits comerços lleidatans” si es trobés al centre de la ciutat. Per ara, els grans establiments que ja estan funcionant s’ubiquen a la seva zona perifèrica. Per això, quan els seus clients hi van a comprar deixen de consumir en altres botigues que venen els mateixos productes (atrets per la fama d’aquestes companyies que asseguren preus baixos i alta qualitat) i no acudeixen a la zona comercial del centre de la ciutat o a la dels seus pobles, com passa amb molts habitants d’Alfarràs.
4. La liberalització dels horaris comercials també constitueix una font de malestar. Alguns comerciants van manifestar la seva preocupació al voltant del debat sobre la possibilitat que es plantejava la Generalitat de permetre que els comerços poguessin obrir a partir de gener de 2013 moltes més hores. Aquesta facció que se’n mostrava en contra argumentava que moltes grans cadenes com Decathlon o MediaMark... podrien permetre’s sense problemes contractar a més treballadors per poder obrir totes les hores que volguessin. Mentrestant, ells no tindrien suficients recursos per poder pagar un altre lloc de treball, de manera que si decidissin obrir també aquelles hores per fer front a la competència, haurien de fer-se’n càrrec personalment i sense descans.
5. Podem afegir, per acabar, que aquesta atenció constant també pot generar problemes de salut, com l’estrès.

Es celebra una exitosa II mostra gastronòmica de Truita de riu

El sol ja escalfava als primers comerciants que ben d’hora van començar a preparar la festa. Abans de les 12:00 del migdia, quan estava previst que s’iniciés la celebració, la Plaça St. Pere d’Alfarràs va començar a rebre assistents. Mentre l’alcalde, Kleber Esteve, inaugurava l’esdeveniment a l’Ajuntament en companyia del xef del restaurant El jardí d’Alguaire, Josep Gómez, afamats alfarrassencs i veïns de les rodalies ja voltaven per les diferents parades per veure quines noves receptes podrien tastar en la segona de la Mostra Gastronòmica de Truita de Riu d’Alfarràs. I és que aquesta darrera edició de la proposta, endegada des de l’Ajuntament de poble, la Piscifactoria Santa Anna i l’Associació de Comerciants, es va celebrar amb una boníssima acollida per part dels assistents i amb gran il·lusió per part dels organitzadors.

Fotografia de Míriam Cuenca

Farcellets de truita amb ceps; paella de truita, llagostins i ceps; truita amb allioli… eren només algunes de les receptes que omplien els plats dels gairebé 400 assistents que es passejaven d’un costat a l’altre del recinte amb les boques plenes. D'aquí que alguns entrevistats proposessin de cara a l'any vinent que es col·loquessin algunes taules més. Entre els establiments de restauració que hi van participar es troben el bar Xamfrà, el Complex Florida, Alfa-pizza i el forn de pa Marqués. A més, la Piscifactoria va tornar a contractar el catering madrileny River Events, que en altres ocasions (com la coneguda Fira del Préssec) ha presentat diverses receptes de barquetes amb truita de riu, l’ingredient que la fira pretenia potenciar: és el producte del qual s’ocupa la piscifactoria i que atreu pescadors d’arreu de Catalunya al Noguera Ribagorçana. Coro Velázquez, la seva directora, ens va explicar amablement en la següent entrevista el procés de preparació dels canapès:

Per altra banda, les mestresses de casa, juntament amb el Grup Esplai, es va dedicar a elaborar la tradicional sopa de Pinyana, feta amb brou de verdura, carn de porc, pinyons, ou i pa, una altra de les delícies que es van poder tastar acompanyades de vins i cava dels dos celles locals: La Gravera i Daltcamp. Cal celebrar doncs l'èxit que va assolir una de les noves iniciatives que emprenen els alfarrassencs per intentar donar vida al poble i fomentar el seu comerç, ja que la localitat va estar atapeït de gent durant el dematí i els diferents equips de restauració van poder lluïr les seves habilitats culinàries. Afortunadament, l'activitat no s'atura, ja que aquest 1 de Maig podrem gaudir de la fira del Teatre, organitzada com a festeig del trenté aniversari del grup de teatre local: l'Acudit.

Fotografia de Míriam Cuenca

Recomanem... "Por qué los muertos en Síria interesan menos que en Boston" de Jordi Pérez Colomé

El darrer dilluns vam publicar un article d'opinió sobre la forma com els mitjans jerarquitzen els esdeveniments que cobreixen d'entre els milers de successos que cada dia tenen lloc al món. Per això, us recomanem un post relacionat del periodista Jordi Pérez Colomé a la seva pàgina sobre política exterior dels EEUU http://www.obamaworld.es:

  Por qué los muertos en Síria interesan menos que en Boston