Acabo de llegir la
darrera página d'India Mon Amour, de Dominique Lapierre. Aquest reputat
periodista i escriptor ha publicat una llarga llista de fantàstics llibres que
descriuen detalladament diversos conflictes del segle XX. Mentre a O llevarás luto por mi estudia la guerra
civil espanyola, amb Oh, Jerusalén
narra el sorgiment de l’estat d’Israel i l’inici del conflicte amb Palestina, i
viatja fins a Sud-Àfrica a Un arcoirsis
en la noche per sintetizar la historia de l’apartheid i l’epopeya de Nelson
Mandela. No obstant, cap dels viatges amb els que ha obtingut la informació
necessària sembla haver-lo impressionat tant com els que ha fet a l’Índia. Aquest país és el
protagonista de Esta noche, la libertad,
La ciudad de la Alegría o Era
Medianoche en Bophal, i pel que explica en tots els seus pròlegs,
entrevistes o al mateix llibre de India mon amour, ha quedat totalment prendat
de gent que hi ha conegut, gran part de la qual viu en la més absoluta misèria.
Per aquest motiu, ha dedicat molt d’esforç i diners a construir orfelinats per
nens amb pares afectats per la lepra o el cólera, a erigir centres sanitàris i
d’educació i a finançar altres iniciatives del mateix caliu. Veient doncs, el
recorregut d’aquest periodista, les seves experiències i èxits, i la gran
contribució que des del meu punt de vista està duent a terme, he sentit una
gran admiració i l’he adoptat com un referent.
L'autor d'India Mon Amour i impulsor de diverses iniciatives humanitàries, Dominique Lapierre |
Alhora, però, la lectura m’ha
incitat a reflexionar sobre la voluntat que moltes més persones de les que
pensem tenen de procurar aportar una petita ajuda en la mesura que els sigui
possible. En el llibre, Lapierre presenta múltiples personatges que va trobant durant el
seu viatge per Calcuta i que han consagrat la seva vida en millorar
la dels demés. Afortunadament, no és necessàri posar la vista en un país tan
llunyà per fer-se càrrec de la disposició de moltes persones a col·laborar en
tasques humanitàries.
Darrerament, els alfarrassencs i veïns de les rodalies, vam poder assistir a la festa del quart
aniversari de la Fundación Crisálida, ubicada a Camporrells. Durant aquests
anys d’activitat, Crisálida s’ha dedicat a fomentar la integració de persones
amb discapacitats. Des de 2009, ha endegat innombrables iniciatives basades en
una nova concepció d’ajuda humanitària. L’actual consisteix en la construcció d’un
forn de pa amb els ingressos del qual els nens de Crisálide puguin arribar a ser
autònoms en un futur.
Van ser els primers
productes elaborats amb el forn de pa els que van servir en aquesta darrera
celebració, però els àpats no van ser l’única sorpresa. L’empenta de Crisálida va convidar a Camporrells personalitats com l’ambaixadora de Bòsnia i Hercegovina,
Jasna Krivosic Prpic, i l’excomandant en cap de la Defensa Territorial dels
sectors de Mostar i Sarajevo, Jovan Divja, en la celebració d’aquest
aniversari, que va rebre el nom de “Xarxa Line Camporrells Sarajevo”, un advertiment
contra la destrucció que comporta una guerra. A més, en l’acte van participar
també artistes com Marc Durandeau, entre molts altres, amb interpretacions com la d'aquesta cançó:
La presència de tots
aquests notables convidats, és una mostra de l’engrescadora actitud dels
impulsors de Crisálida, que ja planifiquen un nou esdeveniment per soprendre’ns
a tots. Però més enllà, és un exemple de la capacitat que tothom té de prestar, si més no, una petita ajuda a la gent del seu entorn, quelcom que es pot fer de diverses maneres.
A continuació, adjunto una entrevista que li vaig fer al cap d'aquesta fundació, Jacinto Marqués, i que reflecteix la filosofia que segueix a l'hora de dur a terme tots els seus esforços, esperant que com a mínim, ens inciti a reflexionar: "Quan intervenim, la majoria de vegades empitjorem."
Todo lo que no se da, se pierde
Mare Teresa de Calcuta (cita que apareix a la introducció de India Mon Amour)
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada